EL BEDORC (HISTÒRIA)

El riu

El riu Anoia al seu pas pel molí, sota del poble del Bedorc

Els orígens:

Seria lògic pressuposar, d’entrada, que la història del Bedorc ha de transcórrer paral·lela a la de Piera a causa de la seva agregació municipal però, tot i que en diversos períodes ha estat així, en molts altres, una certa vocació “d’anar per lliure” li ha concedit un rang específic amb característiques que li són molt pròpies. La crònica dels seus esdeveniments ens trasllada a èpoques ben remotes: l’estudi etimològic efectuat al topònim Bedorc determina molt probablement una ocupació dels anomenats Bitúriges, un grup tribal cèltic procedent del nord de França, que en va originar el nom inicial: Bedorg (després Bedorch, Badorch, Badorc i, ara, el Bedorc). S’assenyala, en definitiva, com un dels escassíssims noms pre-romans de la comarca de l’Anoia. Els vestigis més antics del territori, avui destruïts, i que es troben a la riba dreta del riu Anoia, daten del neolític comprès entre 3500 i 2500 a.n.e.; es tracta d’explotacions agrícoles en camp de sitges a la carena de la Guitza. També, al peu de la muralla del castell del Bedorc, uns joves de Piera descobriren l’any 1970 una cova natural d’enterrament d’inhumació col·lectiu datada del calcolític fins a l’edat del bronze (2200 a 1500 a.n.e. respectivament) i de la qual se’n conserven valuoses peces al museu d’arqueologia de Catalunya. Altres troballes a banda i banda del riu que corresponen a llocs d’habitació i fragments de ceràmica, ens situen ja en el ferro-ibèric, és a dir, des del 650 fins el 50 a.n.e., encara que gairebé totes es troben, dissortadament, en un estat força dolent.

Vas campaniforme de l’eneolític descobert el 1970 a la cova de la Ventosa i conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Bna.) Fragments de ceràmica ibèrica trobats a un camp de conreu de Can Parellada, davant del Bedorc.Confirmen l’existència d’un jaciment

Però tornant als Bitúriges, hauríem de preguntar-nos què hi fa una tribu cèltica entremig de territori iber. En Joan Coromines ens explica que, escampats enmig de la majoria ibèrica, alguns clans cèltics erigien fortificacions per mantenir-se vigorosos en les anomenades fortitudines (fortaleses), paraula que, amb referència al Bedorg i ja en documentació escrita, ens apareix a finals del segle XII, com veurem de seguida.

Període romà, i societat feudal:

De forma casual s’han anat trobant, esparses pels voltants del poble, diverses sepultures d’inhumació en caixa de lloses, pertanyents a l’època altmedieval (segle VI aproximadament) però no se’n sap gairebé res més i és que, apart d’un jaciment al castell de Cabrera de ruïnes romanes i unes minses restes a Sant Jaume, amb la decadència de l’imperi s’acaben per un bon temps els senyals visibles de petjada humana a la zona. Amb les successives invasions bàrbares i musulmanes aquest territori, fronterer entre els dominis de l’emperador Carlemany i l’Àndalus, restà gairebé despoblat. Com escriu en Ramon Morales, en el llibre sobre el riu Anoia, durant gairebé dos segles les seves ribes foren terra de ningú. Ni cristiana ni sarraïna...

En acabada aquesta època, que deixarem certament indefinida, ens arriba la construcció d’un símbol de l’sky line bedorquí: el castell, o sigui, la fortalesa o torre del Bedorc, mal anomenada castell de la Ventosa. Aquesta edificació del segle X, declarada bé cultural d’interès nacional, forma part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n’ha dit castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions d’identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé com li ha passat a una altra fortificació coneguda com a “la barraca del Climent”, un capítol i estudi apart d’aquest resum, per la seva interessant complexitat i aportació de dades.

Mur del castell del Bedorc Una de les espitlleres a l’interior Vista general de la fortalesa

Primers documents escrits:

A partir del segle XII, el Bedorc es trobava sotmès a les rendes dels comtes de Barcelona i el seu paisatge va començar a definir-se més o menys com ara veiem els seus entorns, amb la implantació de vinyes, camps de cereal i oliverars, feixes de regadiu vora la riera, la cria d’aviram i la construcció d’un important molí fariner (casale molendinorum) ubicat a un indret mencionat com a Sussisa. Aquestes rendes eren supeditades a cura dels anomenats batlles, com ho van ésser l’Enric o en Ramon d’Apiera, els quals exercien d’administradors o recaptadors dels dominis reials i originaven no poques tensions amb els esforçats vilatans bedorquins. Del molí fariner, per exemple, en queda constància que el compte gaudiria de la meitat dels drets de mòlta. En aquells moments les activitats riberenques esmentades comportaren, per afinitat i proximitat, que el poble s’apropés més a Cabrera i fins i tot a Capellades, que a Piera.

El 1188, en Guerau i n’Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l’església de Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs dels segles: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Cal Valls (enderrocada el 2006) i Can Ferrer del Coll (amb una impressionant arbreda de pi blanc catalogada per la Generalitat de Catalunya en el decret de 1987 per a mesures de protecció d’arbres monumentals). Els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. En Pere Parellada consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la consagració de l’església de Piera. Els Parellada han mantingut el cognom durant segles (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX.)

Ca l’Enric (casa forta iniciada al segle XII) Gruta de proveïment d’aigua a Cal Valls

Període baixmedieval fins al 1500:

Les tibantors i enfrontaments s’accentuaren per l’ús de l’aigua a causa de l’escassesa de cabals (molt normal a l’Anoia on s’alternen les severes rierades, com la de 1344, amb períodes de gran sequera) i la història del poble s’endinsà en un període de males collites que tanmateix no comportaren una reducció dels censos ni de la pressió fiscal. La pesta negra que afectà tot Catalunya el 1348 acabà d’empitjorar la situació, amb abandons de conreus, fre de l’activitat econòmica i descensos de la població. El que sabem de la gent del Bedorc del 1300 ho podem llegir en els documents testamentaris, compres, vendes i definicions que han vist la llum després dels buidatges documentals que s'han fet a les masies de can Parellada i can Ferrer, on hi ha reflectides, sobretot, les famílies que posseien el domini útil de les terres: Alberich, Bonastre, Codorniu, de Coll, Gabiol, Miquel, Pasqual, Parera, Soldevila.... El 1335, en una assignació vitalícia reial al Convent de Trinitaris de Piera, ens apareix en Romeu de Torres com a perit en lleis i senyor de Bedorch, així com n’Alber de Torres (els dos de can Torres?). Ens revela l’arqueòleg Guillem Romeu alguns personatges documentats amb el cognom del Bedorc que es troben en el Dietari de l’Antich Consell de Barcelona: allí s’inscriu en Berenguer Badorch, com a un home d’armes defensor del Portal Nou l’any 1390, l’Antoni Badorch, un picapedres, posteriorment també armat, i en P. (Pere?) Badorch, corredor d’orella, condemnat a presó perpètua per heretge, l’any 1488. En un article d'Assumpta Figueras, publicat a la revista del poble l'any 2012, hi trobem ressenyada la família Badorc, vidriers de Vallbona del segle XVI i, apartir del 1600, també a Vallbona, ens descobreix en Pere Badorch, paraire, i na Magdalena Roig i Badorc, vídua i potser darrera persona en dur el cognom.

L’especificitat del Bedorc torna a fer-se palesa el segle XIV amb la definició territorial de quadra, és a dir, com a districte especial dins el terme d’un castell centrat en una torre, tal com hem vist que posseeix el poble. L’historiador Flocel Sabaté ens fa veure que, en aquells temps, el Bedorc tot i tenir força lligams socioeconòmics amb Piera, la seva identitat i singularitat termenal també n’era ben nítida a causa de la seva unitat castral.

El terròs:

Durant els segles posteriors al XV, de l’aspecte del Bedorc se’n sap allò que es manté d’aquella època: les masies i els molins. Als masos que ja existien, se n’hi afegiren poc a poc, i en diferents èpoques, d’altres com el de la Ventosa (amb referències d’abans del 1500), el Priorat de la Costa i la seva petita església, sobre el 1600, i a l’altra banda del riu, Can Torres, Can Torres del Molí, Can Piqué, Can Codony i, ja a finals del XVIII, Can Borràs. La població anava augmentant lentament i el pagès (sempre arrendatari d’una part de les terres que envoltaven les masies) vivia del cereal, la vinya i molt significativament de l’hort amb l’aprofitament del curs de l’aigua, tot i que les rierades s’encarreguessin de tant en tant a malmetre-ho tot plegat: la del 1584 arrasà tot el que va poder i en vingueren d’altres memorables com la de 1740, la de 1788, la del 1790, i un parell de dimensions esgarrifoses: l’aiguat de Sant Bartomeu, el 24 d’agost de 1842 i la de l’11 de juliol de 1792, comentada al dietari de Ramon Parellada (conservat pels hereus de la masia) on narra els desastres que va provocar a les rescloses, cases i molins. Diu: En lo Molí del Torras quedà de dita aigua cobert fins a la bassa i lo Molí nou de paper arribà fins al segon pis l’aigua portant-se’n bigues i altres fustes...

Imatge hivernal dels afores de la vila des d’un camp de cereal a l’espera de la sembra

En aquesta etapa que va de 1780 al 1850, en la qual Catalunya se n’anava sortint del sistema feudal, el Bedorc encara es trobava sotmès a delmes, primícies, alous i altres obligacions tal com es documenta als delmaris on són relacionades les collites anuals i els censos pagats a l’Abadessa del Monestir de Pedralbes, Sant Miquel, Baró de Cabrera, etc. Els conreus de les vinyes s’establien a rabassa morta, és a dir, amb contractes enfitèutics signats pel propietari i el pagès que duraven fins a la mort dels ceps plantats. Aquesta pràctica va consolidar un certa puixança econòmica fins als voltants del 1890 en què la plaga de la fil·loxera arribà al Bedorc, matant totes les vinyes i encetant una crisi agrària sense precedents: els propietaris van considerar els contractes extingits i va començar un llarg enfrontament jurídic amb els pagesos, fins que s’aconseguiren nous contractes de renovació automàtica, que conveniren al pagès i no qüestionaren els drets de l’amo.

A cavall entre les darreries del segle XVIII i començaments del XIX es va perfilant el petit nucli urbà que s’acabà d’urbanitzar l’any 1910, tal com certifiquen els llibres de plens de l’Ajuntament de Piera; i el 1928, en Josep Maria Munné Orpí va concebre la portada d’aigües al poble el qual, en agraïment, l’hi dedicà un carrer. El nucli és agrupat en vuit carrers formats per cases unifamiliars de dos o tres pisos, bàsicament construïdes amb materials clàssics de país de secà: teula i tàpia i que, pràcticament totes, conserven encara intactes els cellers i el cups, l’ús dels quals, en temps no llunyans permetien vins de collita molt personals que recollien els carreters per tal d’ésser distribuïts als mercats de les capitals. Aquests carrers responien, inicialment, als assentaments dels pagesos que treballaven per a les masies establertes al poble les quals cobraven un cens periòdic (en diners o en espècie) com a prestació dels terrenys ocupats per les esmentades cases. Així, doncs, les situades a llevent estarien sota la influència de Can Parellada, les afermades al centre i sud, de Ca l’Olivé i les de Ponent, de Cal Valls i Ca l’Enric.

Les indústries:

A més a més dels casale molendinorum que, com hem vist, s’instal·laren prop del poble a l’època feudal, el curs de l’Anoia va afavorir a través del temps la construcció de rescloses i molins (del Boix, del Ferrer del Coll, del Torras...) Avui encara s’imposen les runes mig engolides pel bosc del Figuerot d’un vell molí paperer el qual, aprofitant l’antiga farinera de can Torras, van edificar, el 1790, els capelladins Jeroni Tort i Josep Tiana els quals desenvoluparen la seva activitat fins a començament del segle XX.

Dues fàbriques actualment en runes:

Mur de carreus del molí paperer d’en Tiana (o del Bedorc) al peu de la muntanya del Figuerot Antiga fàbrica de teixits Fills i Germans de J.Romeu als terrenys de Can Ferrer del Coll, al costat de la pineda del mateix nom

Les indústries tèxtils, també necessitades del curs de l’aigua, prengueren el relleu a la paperera. És el cas dels telers d’en Segimon Mata, instal·lats l’any 1893, i després la fàbrica de teixits per a folreria Romeu. Les dues van començar com a arrendatàries dels locals i salt d’aigua propietat de Can Ferrer del Coll. La fàbrica Romeu arribà a donar feina a una quarantena de persones els quals, juntament amb els que anaven a treballar a Ca la Fou (o colònia Marçal de Cabrera), representaven la majoria de famílies que vivien al poble. L’any 1965, es traslladà, com a propietària de l’immoble, a la carretera de Piera fins el seu tancament l’any 1980. Un dels seus socis, en Joan Romeu Calmet, germà del fundador i descendent d’industrials paperers de la Pobla de Claramunt, fou regidor electe de Piera el 1931, any de la proclamació de la II República i també, al final del cop militar del general Franco l’any 39, participà de la comissió gestora per tirar endavant un consistori abatut per la guerra civil.

L’edat moderna:

Reprenent els fets cronològics, l’edat moderna porta a Catalunya tres segles de guerres, entreguerres i revolucions. El 1640 la dels Segadors, el 1700 la de Successió i el 1808 la del Francès on el Bedorc, igual que tota la comarca de l’Anoia, sempre fou terra de pas dels exèrcits, sobretot a les guerres carlines en què la zona romangué, com l’ull d’un huracà, al mig o a prop de la contesa: a Font-rubí hi havia una important seu carlista i una part del Penedès i l’Anoia era controlada pel famós guerriller El Llarg de Copons amb centre operatiu a Sant Quintí de Mediona. Amb la restauració de la monarquia borbònica, entraren al consistori pierenc dos honorables bedorquins: en Joan Ferrer del Coll i Parellada i en Vicenç Soteras i Vidal.

Rètol identificatiu situat a la façana d’una casa del carrer de Munné Orpí

I continuen els conflictes armats: en Josep Llopart Martí, nascut al Bedorc el 1884, explica en una entrevista que li efectuà l’Antoni Escudero el 1979, els efectes de les guerres que vingueren després de les carlines: la de Cuba i la del Marroc en les quals, diu, “hi feien anar a tothom...” De la primera en vingueren tots malalts a causa d’unes febres tropicals i de la segona, alguns ni en retornaren com el cas de son germà, en Rossend Llopart, que feia el servei militar a Melilla i del qui no se’n va saber res més.

Fins a l’arribada de la carretera, la riereta era la via de comunicació natural entre Piera i el Bedorc i, tal com passava a tots els llogarets de les rodalies, la situació de llunyania i, per tant, d’un cert aïllament, comportava continues reivindicacions populars per tal de gaudir dels drets als serveis bàsics que, amb comptagotes, anava cedint l’Ajuntament de Piera: carter, mandadero o recader, agutzil i, especialment, equipaments escolars amb mestressa permanent. Aquestes demandes s’efectuaven sota la pressió col·lectiva que proporcionava les associacions populars, tan típiques del Bedorc com ara veurem.

Segles XX i XXI:

Des d’un bon principi, el segle XX ens torna a descobrir diversos bedorquins ben implicats en la política consistorial pierenca: en Joan Soteras Vidal de ca la Sió, en Daniel Soteras Martorell de cal Daniel, i altres de menció especial com ara en Joan Torras Sabaté de ca l’Olivé, que en fou alcalde l’any 1923. Ens contà la seva filla, la Maria Torras Jorba (1915-2008), que va ser un batlle ben curiós: ho fou mig per imposició (amb la dictadura de Primo de Ribera, se suprimiren les eleccions) ja que ell se’n va resistir fins al darrer moment en què ho va acceptar però amb fèrries condicions, cosa que el va fer durar poc al càrrec: es feia dur la correspondència i documents fins al Bedorc, on s’hi instal·là l’oficina i des d’on pretenia despatxar la majoria de gestions...

Diversos exemples de documents d’identificació i associació corresponents a les primeres dècades del segle XX

El veïnat, com hem dit, destacava pel seu tarannà associatiu mutual i també d’esbarjo: el Cercle de la Unió Bedorguenca (recreativa), Ateneu del Bedorc (cultural) i altres, com la rellevant Germandat de Sant Sebastià, patró del Bedorc, mútua fundada el 1916 per l’Àngel Parellada, la qual es mantenia a base de quotes d’aquells qui, en el moment d’associar-se, havien de ser residents al poble, disposar de bona salut i d’una pesseta mensual. Però en acabada la dictadura de Primo de Ribera, i amb la vinguda de la República, retornà la consciència social i arribaren les tensions entre la dreta catalanista i el front d’esquerres, molt més nombrós i popular. A Sant Jaume hi destacà la Unió de Rabassaires i, al Bedorc, l’Esquerra Republicana amb seu al Centre Republicà Català del Badorch. Les desavinences van arribar a provocar situacions curioses com ara la construcció de dues sales de ball (la de dretes el 1933 a la plana de ca l’Olivé, i la d’esquerres el 1935 al carrer Munné Orpí) amb un població que no arribava als 300 habitants...

Quadre a l’oli de Jaume Romeu als anys 40, conservat a ca l’Olivé i que ens dóna una visió molt realista de l’aspecte del poble a principis de la postguerra, gràcies al seu detall minuciós

Després de la guerra civil espanyola i amb la victòria dels nacionals, la repressió i la manca de proveïments es feu evident a tot el terme pierenc. La fàbrica baixà el seu rendiment a ¾ de la seva producció i la vinguda de la dictadura feixista acabà amb les associacions i les llibertats públiques. Tanmateix, a partir dels anys 50, una certa inflexió política va alleugerir la situació i el Bedorc se n’aprofità amb la construcció de la carretera amb un pressupost aprovat el 1956 de 4 milions de pessetes i, 10 anys després, l’església actual de Sant Sebastià segons projecte d’Albert Bastardes, amb una original teulada hiperbòlica i amb una pulcra talla de bedoll de Sant Sebastià sense sagetes, a l’interior. Amb la mort del general Franco l’any 1975, tornà la democràcia i, el 1979, les primeres eleccions municipals a partir de les quals el Bedorc s’ha anat desenvolupant amb població nouvinguda i cases de factura recent que, pel fet d’incorporar-se a les de soca-rel, han originat una lleugera transformació veïnal amb nous carrers i placetes.

El Bedorc, actualment:

El poder associatiu del poble continua viu avui dia i la voluntat d’ésser com a nucli amb pròpia personalitat s’expressa en múltiples facetes: l’edició d’una revista semestral contenint notícies, esdeveniments socials, fotografies, històries i curiositats, el manteniment de les festes d’hivern i d’estiu a pesar de la dispersió del lleure i els gustos actuals, una orquestra pròpia (la Mata a sis tocs), presència a internet amb web oficial, trobades anuals diverses com la de plaques de cava i tasta vins, aplec sardanístic, etc.

El local cívic on s’hi desenvolupen moltes d’aquestes activitats, la Sala Vall d’Or, funciona estatutàriament com a associació de veïns i és l’hereva de la sala social de l’esquerra del 1935 ja que el casal de la plana de Ca l’Olivé va tancar en jubilar-s’hi el darrer cafeter, en Joan Torras de Can Borràs. L’agost del 87, s’inaugurà el nou cafè, annex a la Sala, on s’hi desenvolupen les reunions de la Junta.

Així mateix, la participació de la gent del Bedorc a la política municipal de Piera no ha deixat de produir-se. Hi tenim doncs, ja en el primer Ajuntament de la restauració democràtica, l’any 1979, en Miquel Marquès de cal Marquès i en el tercer (el juny del 1987) en Josep Maria Romeu Gustems de CIU, un clàssic, elegit de llavors ençà a totes les convocatòries a l’alcaldia i assolint-ne la tinència diverses vegades. L’any 2003 hi entra també en Jordi Romeu Torres en representació d’ERC.

  

Carrer d’Anoia                                 Carrer de Munné Orpí                              Placeta dels arbres

Actualment (dades estadístiques del 2000) la població del Bedorc consta de 237 persones censades, participant amb un 8 % en el total d’habitants del municipi i essent el més poblat dels anomenats “barris antics” annexes al consistori pierenc. No obstant, els llocs de treball de la població activa actual es troben fora del poble exceptuant una mínima representació que hi treballa ens els conreus propis o aliens. La facilitat de desplaçaments en cotxe particular i la competitivitat dels hipermercats de les rodalies, ha suposat la desaparició de les petites però ben assortides botigues de queviures com les de ca la Sió o cal Vicens que, tradicionalment, havien proveït les llars del poble de les necessitats domèstiques quotidianes.

Avui el Bedorc és inclòs a la Xarxa Europea d’Espais Naturals, “Natura 2000”, pertanyent a la zona de les Valls de l’Anoia, com a lloc d’importància comunitària (LIC) i com a zona d’especial conservació per a les aus (ZEPA).

El poble manté fins avui la seva personalitat i no ha canviat substancialment la seva fisonomia com a conjunt arquitectònic resistint, de moment, les pressions urbanístiques dels nuclis que li són pròxims i mantenint-se en una situació d’equilibri entre la condició de llogaret en un entorn natural, rural i els avantatges del desenvolupament econòmic gràcies en part, també, a aquesta esmentada proximitat.

Panoràmica general del Bedorc en l’actualitat

© Joan Romeu, novembre del 2005 (primera edició)

Bibliografia utilitzada:

- Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural, Servei d’Arqueologia.
- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (l’Anoia) Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural.
- Establiments a rabassa morta de la zona del Bedorc, segles XVIII i XIX. Documents propietat de l’autor. - Catalunya romànica (XIX el Penedès i l’Anoia) (Cabrera i Piera)
- Els castells catalans (Volum V) Piera i els castells del seu sector. Rafael Dalmau editor
- Dietari de l’Antich Consell de Barcelona
- Onomàstica Barcelona del XIV, Marça. UB
- Web del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
- Joan Coromines, Estudis de toponímia catalana,Vol.I, Biblioteca Filològica Barcino, Editorial Barcino, 1965
- Antoni Escudero, El terme municipal de Piera, Edició de l’autor, 1981
- Ramon Morales, El riu Anoia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984
- Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Vol.II (A-BE), Curial Edicions Catalanes, Barcelona, Edició 1994
- Antoni Escudero, Retalls d’història, Edició de l’autor, 1998
- Flocel Sabaté, Història medieval, del llibre Història de Piera, Pagès Editors, 1999
- Àngel Casals, Segles XVI-XVII-XVIII, d’Història de Piera, Pagès Editors, 1999
- Carles Santacana, Història contemporània, d’Història de Piera, Pagès Editors, 1999
- Ramon Parellada Enrich i successors, Dietari de 1788 a 1834. Propietat Can Parellada
- Documents i contractes diversos, propietat de can Parellada. (èpoques diverses)
- Josep Esteve Farriols-Martí Ribas Cardús, Els molins paperers a Catalunya, Patrimoni industrial Temes,2, Rafael Dalmau editor, 2008
- Miquel Gutiérrez i Poch, Entre el cep i el cotó: treball, terra i fàbrica a Vallbona d’Anoia (1800-1936), Universitat de Barcelona.
- Àlex Carafí, Antoni Escudero i Joan Romeu, Els papers dels Parellada (segles XIV al XX), Romanyà Valls, 2013

© Material gràfic:

- Fotografia del riu Anoia (Jordi Romeu Torres, 2005)
- Documents de la república (amb el permís explícit de la família Rigol)
- Fotografies dels carrers del poble (Jordi Romeu Torres, 2005)
- Fotografia de la panoràmica general del poble (Juan Facundo Mongiovi, 2004)
- Resta d’imatges, propietat de l’autor